Autodeterminació per preservar drets, independència per universalitzar-los

Fa molts anys que hem de comptar per desenes de milers les persones ofegades a la Mediterrània, però tot just en fa un parell que la Unió Europea i els socis comunitaris hi presten atenció, des de que les imatges crues als informatius ens van començar a entravessar els àpats a la ciutadania. L’absoluta manca de voluntat política per facilitar el trànsit amb vies legals i segures a les moltes persones que malden per arribar a Europa – acabant amb el negoci dels traficants i evitant milers de morts i violències diverses – és proporcional a la incompetència de la seva gestió per garantir-les una rebuda digna. La gravetat de la qüestió pren dimensions extraordinàries quan recordem que acollir-les és d’obligat compliment atenent als compromisos legals internacionalment adquirits.

El llistat de despropòsits és infinit: omissió del socors al mar, persecució de les operacions de rescat de les ONG, militarització del Mediterrani, externalització de fronteres, subcontractació de governs autoritaris com a gestors d’asil, blindatge de l’Europa fortalesa amb 1200 quilòmetres de murs, desuniversalització i mercantilització de la protecció internacional, incompliment flagrant dels propis programes ad hoc de reubicació i reassentament, establiment de centres d’internament i de detenció per a estrangers, vulneració dels drets dels menors i un llarg etcètera que acaba d’esclafar els valors fundacionals de solidaritat i drets humans dels quals es vanta la UE.

La corresponsabilitat dels estats i de les polítiques comunitàries en les múltiples causes dels desplaçaments forçats és manifesta (geoestratègies politicomilitars, pràctiques comercials neo i postcolonials depredadores, espoli de recursos naturals, etc.). Tot i això, la resposta que es dóna a qui vol arribar a Europa és la mateixa que han rebut sempre les persones no nacionals que volen entrar a territori espanyol, o fins i tot les que ja s’hi troben. Aquesta no és altra que l’utilitarisme de la immigració i l’aplicació de les polítiques migratòries com a polítiques de protecció de fronteres, de seguretat i de repressió. És a dir, el sedàs del racisme institucional.

Ens han justificat tants cops les fronteres com a garants de la seguretat del nostre presumpte estat de benestar que quasi hem oblidat el sentit real de què és una societat segura i per poc no ens convencen que uns serveis públics de qualitat són un privilegi i no un dret. En matèria de fronteres les més evidents són les externes, permeables per les mercaderies i el capital tot i ser estanques a l’accés de persones. Però les més mesquines són les internes que segreguen nacionals d’estrangeres i residents d’”irregulars” a la costeruda escala de subalternitat. Les trobem en forma de polítiques que limiten els drets de qui ocupa cada graó, com les restriccions en l’accés al dret al treball, a la salut o a determinats drets polítics. Per exemple, existeix l’absurd que una treballadora estrangera a Catalunya està obligada com qualsevol ciutadana nacional a complir amb el pagament dels seus impostos, com és natural, tanmateix no pot participar en la presa de decisions, sigui de forma directa o indirecta, de les polítiques tributàries que l’afecten.

Com a ciutadania ens queda allò que podem fer plegades sense excepció, organitzar-nos i treballar per una transformació social basada en els nostres drets. Perquè sabem que els drets són universals i inalienables, de manera que són inherents a la persona i ni ens els poden retirar ni hi podem renunciar. A la vegada també som conscients que estan interrelacionats i són indivisibles i interdependents, de manera que l’avanç d’un dret facilita el progrés de la resta i que la restricció d’un de sol a un únic individu o col·lectiu perjudica el gaudi dels altres drets a tota la societat.

Així doncs, la millor forma per reivindicar els drets per tothom és que els exercim àmpliament, per això el pròxim 1 d’octubre anirem a les urnes. Votant l’autodeterminació de Catalunya li guanyem drets a un sistema forjat amb unes estructures de poder dissenyades perquè res no

canviï. Exercirem la nostra participació política aquest cop en forma de vot, per nosaltres i pels nostres veïns i veïnes a qui no se les reconeix el sufragi, malgrat aquells que exclamen que no tenim dret a decidir lliurement el nostre futur com a poble. Si cal, ho farem amb la legitimitat de la insubmissió a unes lleis injustes, com ho han fet tantes dones, treballadores i minories ètniques i socials que ens precedeixen.

Votarem SÍ a la independència de Catalunya perquè volem construir un nou estat divers, respectuós amb els drets de les persones i els col·lectius i que compleixi amb les seves responsabilitats internacionals. No es tracta de sumar un topall més a la lliure circulació traçant una nova ratlla al mapa, sinó d’iniciar un procés constituent amb una participació àmplia de la ciutadania, justament per teixir més ponts on ara hi ha murs externs i interns. Independència per canviar-ho tot no és només un lema que funciona políticament sinó també l’esperit de la voluntat de bona part dels i les sobiranistes de fer foc nou i establir els fonaments d’un estat més just socialment.

Que ningú s’equivoqui i ens prengui per ingenus, sabem que en una Catalunya independent haurem de lluitar tant com ho fem ara contra els entramats de poder, fins que el puguem recuperar per la ciutadania. Malauradament, una primera mostra que tenim molta feina són les decepcionants lleis del Referèndum, que restringeix el vot als nacionals espanyols, i de Transitorietat Política, que dóna accés a la nacionalitat catalana principalment en base a la transmissió per descendència – en comptes del lloc de naixement – i no preveu atorgar-la automàticament als i a les actuals residents estrangeres que la desitgin. L’1 d’octubre, però, tenim el deure d’exercir la plenitud dels nostres drets perquè fer-ho també és reafirmar i reivindicar els de tots i totes les que encara no els gaudeixen. Trenquem els ous per girar la truita.

Toni Borrell i Vila

“SÍ” vol dir combatre el feixisme i el racisme, tant avui com demà

Seria maco dir que l’endemà de la independència ja no farà falta lluitar contra el feixisme i el racisme. Maco però fals.

Tenim clar que per més ampli i inclusiu que sigui el moviment per la independència, quanta més gent de diferents procedències hi participi, més avançarem contra el racisme… i més fort serà el moviment. En aquest sentit, el sector racista dins l’independentisme (i existeix, tot i ser minoritari) no “només” perjudica a les persones negres, musulmanes, roma… sinó també debilita la lluita per la independència.

En tot cas, haurem de seguir combatent en aquest camp. Parlem del perquè.

Imaginem que amb la independència derrotem també el capitalisme; perfecte, el racisme perdrà força. Però fins i tot l’endemà d’una revolució socialista, el racisme no desapareixerà directament.

En tot cas, reconeixem que és més probable que amb la independència encara visquem sota el capitalisme. Des dels seus inicis, el capitalisme ha fomentat el racisme, en diferents formes. El capitalisme a Catalunya no és ni serà cap excepció.

I, passi el que passi dins de Catalunya, el món seguirà sent dominat pel capitalisme i l’imperialisme. Seguirà havent-hi guerres, pobresa, cada vegada més gent refugiada… Caldrà lluitar contra les causes de tot això, sí, però no podem limitar-nos a “tractar les causes” mentre el racisme segueixi creixent (i tinguem clar que escriure articles analítics i programes no suposa “tractar les causes”). També l’haurem de combatre.

Fins i tot el feixisme seguirà sent una amenaça després de la independència.

Primer, el feixisme espanyolista. Alguns dels seus adeptes seguiran donant batalla, amb el suport de feixistes al que quedi de l’Estat espanyol. No podem descartar intents d’establir zones espanyolistes, allà on aquests feixistes pensen que els tenen simpaties, per motius de llengua o d’origen del veïnat. Caldrà una lluita contra aquests feixistes, juntament amb la màxima inclusió de tota la població del nou país, amb les diferents llengües i formes de viure. (Un gran error als països bàltics ha estat la incapacitat de les forces nacionalistes de guanyar la població rus parlant a la seva causa; de fet, ni tan sols ho van intentar.)

Segon, en una època en què el feixisme creix arreu del món (al menys allà on no se’l combat), hem de suposar que Catalunya serà també en aquest sentit “un país normal”. Tard o d’hora creixeran grups feixistes catalanistes (no només els grupuscles que existeixen ara… que també s’han d’aturar, és clar).

Com haurem de combatre el feixisme i el racisme?

Si hi ha moltes incògnites sobre la independència, aquí n’hi ha poques. Els detalls varien però la lliçó general s’aplica a països molt diferents; cal una lluita unitària contra el racisme i el feixisme.

No n’hi ha prou amb lluitar contra el capitalisme. De la mateixa manera que no es pot reduir la defensa dels drets nacionals, dels drets de les dones, de la gent LGTB+… a només la lluita contra el capitalisme, cal una lluita específica i àmplia.

La gent anticapitalista haurà de tenir en compte les qüestions de classe, entre d’altres, faltaria més. Però tota l’experiència de les últimes dècades a Europa (i ara a Canadà, on hi ha nous moviments unitaris contra el racisme i el feixisme) és que aquestes lluites no es poden limitar a una minoria de l’esquerra radical; han de ser àmplies, incloent-hi tota la gent disposada a participar-hi.

La forma més perillosa de racisme avui dia és la islamofòbia, i de nou, el més probable és que continuï així en un país independent. Una esquerra i uns moviments socials que mantinguin els prejudicis i confusions que pateixen ara no estaran en bones condicions per combatre-la. Hauran de superar el fals “laïcisme” que només assenyala els trets culturals associats amb l’islam, la religió d’una minoria oprimida a Europa, sense adonar-se dels trets culturals dominants que provenen del cristianisme. Hauran de comprendre que qualsevol alliberament de les dones real ha d’incloure el de les dones musulmanes i que això no passa perquè l’estat (i alguns moviments “progres”) les intentin obligar a vestir-se, o a comportar-se, segons unes normes occidentals imposades. Seria una vergonya que en una Catalunya independent encara hi hagués campanyes contra mesquites… però segurament n’hi haurà i els haurem de fer front, com avui.

Una Catalunya independent haurà de ser un país d’acollida de les persones refugiades. Això implicarà respondre als tòpics i mentides: el “primer els de casa”, el “no voldran integrar-se”, el “per què tots venen aquí?”, etc.… com ja estem fent.

Un repàs als reptes després de la independència pot fer pensar que aquesta no canviarà tant, i en un sentit és cert. No viurem en un paradís on tot estigui solucionat.

Però… si hem aconseguit, mitjançant una lluita unitària i inclusiva, derrotar l’estat espanyol, amb les seves forces armades, els seus tribunals inconstitucionals, la seva premsa escombraria, tot el seu búnker de dretes (i alguns que se suposa que eren d’esquerres)… sense oblidar la seva monarquia corrupta, hipòcrita i bel·licista… si derrotem tot això, qui ens pot dir que no podem derrotar el racisme i el feixisme dins el nou país?

No ho voldran reconèixer, però les forces de dretes en una Catalunya independent ho tindran molt difícil per dir “les coses sempre han estat així i no es poden canviar”. Si hem fet un canvi, podrem fer-ne més… caldrà fer-ho. En última instància, sí; per acabar definitivament amb el racisme i el feixisme, haurem d’acabar amb el capitalisme.

Un últim apunt. Aviat començaran els debats sobre la nova constitució i el procés constituent. Volem que això surti bé. Però seria un gran error limitar-nos a la redacció de frases perfectes. En això, com en tot, allò que compta serà la lluita al carrer, no els textos. En la lluita contra el racisme i el feixisme, també.

David Karvala, militant de Marx21 i activista d’Unitat Contra el Feixisme i el Racisme