Per una cultura per i de la independència

Ara que la manifestació del poder nacional de base està bandejant aquella manera de fer país basada en l’ambivalència, que tanta cendra ha fet tirar-se pel cap a alguns penedits de l’autonomisme, és arribat el moment de situar la cultura de i per la independència al bell mig de la plaça per ajudar a la construcció d’una nova manera d’expressar-nos, de veure’ns, i de manifestar-nos davant del món.

Rebel·lar-se contra la submissió a un Estat poderós demana un gran coratge: com que t’hi pots deixar la pell, no te’n sortiràs sense una voluntat aferrissada de viure, perquè els aparells d’Estat espanyols i els seus mitjans, no contents de colpejar-nos i d’extorsionar-nos, pretenen d’arrogar-se el sentit dels mots i el seu ús: democràcia, llibertat, legalitat… Ara, doncs, que, rere les ferides profundes i duradores que ens han infligit, no ens cal mirar-nos al mirall cada dematí per preguntar-nos qui som, caldria aplicar la primera màxima de la cultura de i per la independència: trobar dins nostre el rigor, la fermesa i la constància adients per menar una vida de país lliure.

En tot aquest temps que hem anat fent la viu-viu, també ens hem deixat fer, amb la complicitat de la classe política dominant, una societat desballestada, mesquinament servida a la voracitat especulativa dels mercats, víctima de polítiques econòmiques que han afectat la vida quotidiana, la vida cultural i la vida moral de centenars de milers de persones durant el que han anomenat “crisi” –reconstitució del poder del capital sobre el treball–. I d’aquest desficaci ningú no se n’ha volgut fer càrrec. En conseqüència, haurem d’aplicar la segona màxima de la cultura de i per la independència: mirar cap endins, saber quina mena de societat tenim i quina en volem, lluitar per fer-la més justa, més igualitària, més lliure, més culta.

Tot plegat ens porta al tòpic del seny i la rauxa, aquella falsa dicotomia del caràcter dels catalans que ha justificat tantes pors a rebre i tants pactes de submissió. El procés que arrenca el 2006 amb la consigna de “Som una nació i tenim el dret de decidir”, continua entre el 2009 i el 2011 amb les consultes per la independència, s’embala amb la manifestació del 2010 contra la sentència del TC, fa acte de presència massiva i ordenada amb la votació del 9-N del 2014, i assoleix una majoria independentista al Parlament el 2015, ha fet miques el tòpic imposant la tercera màxima de la cultura de i per la independència: conèixer les pròpies forces, saber aplegar-les i ampliar-les, guiar-les amb fermesa, dotar-les de sentit del poder propi.

I ara, vostès, diran: ¿que hi té a veure, tot això, amb la cultura? Depèn de com es miri, els contestaria. Ja sabem que, a banda de sucós entreteniment que permet a l’Estat-extorsionador d’apujar-li l’IVA, la cultura pot ser moltes coses. Mirem aquest exemple. A punt d’acabar-se la segona guerra mundial, els pocs avions que li quedaven a Alemanya sortien de nit per enfrontar-se als bombarders aliats que castigaven les grans ciutats. Com que no coneixien els llocs on es produirien els atacs, volaven en cercles esperant informacions de terra que els indiquessin el rumb que havien de prendre. En certa ocasió, i mentre volava sobre Estrasburg, la tripulació d’un d’aquells bombarders va sentir per la ràdio un fragment de l’òpera de Richard Strauss, El cavaller de la rosa, i tota la tripulació va saber al moment que havia de dirigir-se a Viena, la ciutat on transcorria l’acció de l’obra. Però a Viena no hi van trobar avions aliats. Aleshores, l’artiller va recordar que la ciutat on s’havia estrenat l’òpera de Strauss era Dresden, però, quan hi van arribar, la ciutat ja era arrasada.

Però la cultura també serveix per defensar-se pacíficament En rigor, si pretenem fundar un Estat propi, caldrà fer de la cultura de i per la independència l’eina imprescindible per difondre una manera pròpia de trobar el nostre lloc al món. El que és segur és que caldrà comptar amb tothom, perquè no hi ha qui disposi de la clau per fer-ho en solitari. Hi ha un profund malestar en el món de la cultura, i no hi ha qui sàpiga com ens en sortirem. Agafats entre la fallida econòmica del sistema i la política de retallades imposada per les institucions públiques, els creadors i productors estan ofegats. La cultura, un bé central per lligar opinió pública i política, per crear coneixement des de l’emoció artística, es veu rebaixada per la hisenda pública al nivell d’una banalitat poc menys que supèrflua o convertida en menjadora, repartidora de favors a grups de poder, espai de redistribució de les rendes del capital a costa dels consumidors. Els grans aparadors de la cultura no poden oferir productes de qualitat a preus raonables, i el públic es decanta per l’austeritat domèstica, on els productes li són servits a l’instant, a baix preu, i sense demanar grans esforços. En una generació, la producció cultural digna d’aquest nom pot arribar a ser un bé escàs, només a l’abast de butxaques plenes, a les quals tampoc no els sembla interessar gaire el cultiu de la sensibilitat pública. ¿Hi ha solució? Potser sí. Uns estats generals de la cultura en crisi, oberts a tothom durant el procés constituent de la República. Una mirada nova per refer els vincles entre la cultura i el poble. Una nova visió del present que anticipés el futur del país independent. Tot plegat podria propiciar la posada en marxa d’un programa basat en l’obra ben feta: 1) en diàleg amb el món contemporani; 2) lligada a la realitat i sorgida de les contradiccions al si de la societat; 3) reflex de les lluites per fer accessible a tothom el coneixement crític; 4) que no depengui únicament del mercat i que sigui defensada per institucions gestionades democràticament; 5) difosa entre la població a preus d’acorda amb la situació econòmica de la majoria social.

La cultura en el centre de les nostres vides

La recuperació del control sobre els propis recursos i la capacitat de decidir com gestionar-los està sent la clau de volta de molts moviments i reivindicacions: l’aigua, la llum, l’habitatge, les escoles, els CAPs, els espais​​comunitaris,​​etc. Aquesta clau de volta és ja, en sí, una transformació cultural; de cultura de vida.

En el cas concret d’un àmbit tan heterogeni i transversal com el de la cultura, parlar de recuperació de la sobirania ens porta a reflexions comunes, però també a la necessitat d’emmarcar-ho amb unes característiques pròpies. Sobretot si entenem per cultura quelcom més ampli que una xarxa d’equipaments, d’indústries, de professionals o de subvencions. La cultura és tot un teixit relacional a través del qual es construeix un relat col·lectiu i les seves representacions simbòliques.

En aquest sentit, per fer efectiva una lluita al voltant dels drets i recursos cal, primer, retornar el paper central que la cultura ha de tenir a les nostres vides. Alhora, no perdre de vista que són les nostres vides les que la defineixen i construeixen. La cultura comença en la manera com es concep la vida en comú, en la transmissió dels valors de la societat que volem construir i dels missatges que volem vius, així com en els canals a través dels quals es volen transmetre i de com volem que siguin tots els processos de reproducció i producció, de treball i de creació artística per assolir la sobirania en un marc de qualitat de vida, de cooperació, ​​de ​​dignitat ​​i ​​d’autonomia.

És urgent, si volem deixar de pensar en la cultura com un espai exclusivament de consum, salvar la distància creada entre la societat mateixa i allò cultural o “el món de la cultura”. Els destinataris de la defensa de la sobirania cultural no són només els que hi tenen una relació professional, artistes o els treballadors​ de la cultura, sinó la societat en el seu espectre més ampli.

Per parlar més concretament, conflictes que són concebuts com a ​sectorials ​afecten tota la ciutadania: temes com la designació de càrrecs, la precarietat laboral en els equipaments públics, el grau de transparència en els concursos públics, l’augment dels pressupostos o fins i tot un de tan transversal com la rebaixa de l’IVA haurien de ser assumits i defensats per cadascuna de nosaltres.

Cal, doncs, un camp fèrtil custodiat per la societat compromesa per tal de fer possible una cultura saludable, basada en la llibertat d’expressió, en la seva capacitat transformadora i en la potenciació de talents. Per això, cal alimentar i donar suport a la vida comunitària i a les iniciatives locals i autònomes, caus de projectes​​i​​d’expressions​​artístiques​​i​​culturals,​​necessàries​​arreu.

La reivindicació de la sobirania en matèria cultural ha d’implicar, per tant, la defensa del sistema públic de drets (accessibilitat, democratització, transparència…) però també la potenciació de les pràctiques​​autònomes​​de​​caràcter​​comunitari.

Lluny de corporativismes, calen aliances àmplies per repensar des de les polítiques de subvencions fins a models de governança. Això implica una transversalitat dels sectors implicats en la intervenció pública i una defensa tancada de les pràctiques autònomes. I per això, cal una administració que respecti, que acompanyi i que no lideri. Això es tradueix en què al voltant de les formes de gestió/govern cal que la idea de sobirania cultural derivi en espais on poder exercir efectivament aquesta sobirania. Només d’aquesta forma deixarem de teoritzar o de plantejar futurs abstractes per començar a mostrar alternatives factibles que estan succeint aquí​​i​​ara.

Gestió de recursos públics

En l’àmbit de la distribució de recursos públics, cal treballar sobretot per la implicació de la ciutadania i, especialment, dels col·lectius artístics. Perquè això sigui possible, cal aprofundir en la transparència en els òrgans de gestió i en els espais de presa de decisions, així com en els pressupostos. Només des del coneixement ​ ​i ​​la​ comprensió aquesta implicació pot ser efectiva i no una mera comparsa.

En qualsevol cas, pensem que el debat al voltant del finançament públic de la cultura s’hauria de situar i vincular amb el paper transversal que volem que aquesta tingui en la societat a la que aspirem i no centrar-se tant en el percentatge que se suposa que per protocol cal assignar-li a cada partida. Per això cal resoldre interrogants de fons com per exemple com reequilibrar el seguit d’espais públics existents, entre els grans “equipaments nacionals” i la rica xarxa de projectes de proximitat.

Finançament​​ privat

Una reflexió que caldrà fer també és al voltant del gran pes que té el finançament privat en cultura. La retirada dels fons públics durant ​la ​crisi ha vingut acompanyada per l’entrada de nous patrocinis privats que venien a equilibrar pressupostos, però el cost i el peatge que paguen molts projectes és cada cop més alt i el rebuig que s’està generant davant determinats patrocinis (BBVA, Damm, AirBnB…) demostra que existeix un conflicte obert en aquest front. No val qualsevol política de “retorn social” i cal valorar quin és l’impacte dels patrocinis en els ecosistemes culturals i fins a quin punt el condicionen. Quin paper han de tenir els mecenatges, patrocinis, fundacions privades (cadascun d’ells amb interessos propis més enllà de la filantropia)​​en​​un​​futur​​escenari​​cultural?

Autonomia

Per últim, pensem que les iniciatives autònomes i locals són la base d’una veritable sobirania cultural i que han d’aprofundir cada cop més en la cerca de recursos propis per escapar de les arbitrarietats del mercat o als canvis de color polític. La coordinació d’aquests pot donar lloc a una potent xarxa que és la garantia d’un univers ric i autònom sobre el qual desplegar iniciatives i projectes culturals plenament sobirans i construïts sobre​​una​​base​​emancipadora.

La creació de cooperatives de treball i de consum en l’àmbit cultural, l’enriquiment de la farcida xarxa associativa de barris i pobles, la potenciació de xarxes, de federacions i de coordinadores de segon grau amb veu i projecte propi: tot plegat són accions per fertilitzar espais on poden néixer projectes artístics i on la​​ cultura​ ​troba ​​espai ​​per ​​jugar​ ​el ​​paper ​​central ​​que ​​reivindiquem​​sota​​ un​ ​conjunt​ ​de​ ​valors​ ​transformadors.

"Perquè un altre país sigui possible, una altra educació és necessària"

En quin moment l’escola pública catalana ha perdut els seus objectius de servir a les classes populars i a la igualtat d’oportunitats?

De del 1931, quan els mestres de l’Empordà es reunien en les “converses pedagògiques”, passant per la República, que va fer seus els principis d’aquells mestres, els quals es van reprendre a finals dels franquisme i durant la transició, l’educació pública catalana havia sigut un exemple d’educació pública i gratuïta, integral, lliure, coeducativa, democràtica, crítica i amb voluntat transformadora.

Però, els 23 anys de CiU van anar minant l’entusiasme de la transició i la implicació del professorat que havia fet possible democratitzar i modernitzar l’educació pública, fent possible per primera vegada que els fills i filles de les classes populars arribessin a la Universitat. Però els concerts educatius van anar augmentant i una visió cada cop més segregadora i privatitzadora es va anar imposant. Una visió que, malauradament, el tripartit no va saber (o no va voler) aturar. Ans el contrari, van dissenyar i aprovar la primera llei neoliberal de tot l’Estat, la LEC. I, com se sol dir: “de aquellos polvos vienen estos lodos”.

La crisi, l’excusa perfecte per retallar els serveis públics i privatitzar tot el possible, va acabar de fer la feina: menys pressupostos per la pública, pitjors condicions laborals del professorat, menys democràcia interna, més poder a les direccions, menys recursos per l’alumnat amb més dificultats, més segregació escolar per qüestions de classe social i/o origen cultural i una intromissió massiva de bancs i empreses que pretenen decidir com ha de ser l’educació, què i com s’ha ensenyar. En definitiva, l’educació al servei del sistema (per tal que l’alumnat “s’adapti a les necessitats del segle XXI”), de la competitivitat, del món econòmic i laboral i de la desigualtat social.

Si volem un nou país, més democràtic i més just, aquesta educació no ens serveix. I tenim propostes.

“Perquè un altre país sigui possible, una altre educació és necessària”, va ser el lema de la ILP per un Nou sistema educatiu a Catalunya. Una iniciativa legislativa popular, avalada per més de 95.000 signatures, però que el Parlament de Catalunya va avortar votant una “esmena a la totalitat”. Doncs bé, aquest lema és més que això: és una realitat. Per fer possible qualsevol canvi social, és imprescindible reorganitzar l’educació. Això es va fer durant la II República, i es va intentar fer també durant la transició: educar en els nous valors de democràcia, de llibertat i d’igualtat.

Tenim, doncs, un punt de partida compartit per bastir l’educació que volem i ens mereixem. Els punts fonamentals d’aquesta proposta d’una Nova Llei del Sistema Educatiu a Catalunya són:

1. Fer efectiu i real el “dret a l’educació” per a tota la ciutadania, sense importar el seu origen social ni el seu nivell econòmic. Per a això es proposa la gratuïtat total des dels 0-3 anys fins a la Universitat.

2. Acabar amb la segregació educativa i la doble xarxa. Per a això, en un termini de 10 anys han de desaparèixer els concerts educatius: aquells centres privats que vulguin passar a públics ho podran fer i els que vulguin continuar sent privats no tindran subvenció.

3. Acabar amb la participació de les empreses privades i fundacions de bancs i caixes en el sistema educatiu, tant en l’etapa obligatòria, com post obligatòria i Universitat.

4. Recuperar la gestió democràtica dels centres educatius i la participació de la comunitat educativa en la presa de decisions, que la LEC i la LOMCE han eliminat.

5. Instaurar un concepte d’autonomia de centres real, sense direccions imposades des de l’administració i amb projectes educatius discutits i aprovats als centres, amb la participació del professorat i les famílies.

6. Una avaluació del sistema educatiu que serveixi als centres per millorar i als estudiants per reconèixer la seva evolució i avançar en la seva formació. No a les avaluacions i revàlides per fer rànquings o per expulsar a l’alumnat amb més dificultats, ni a l’avaluació lligada al salari per al professorat.

7. Acabar amb la flexibilitat laboral tan demandada per la patronal i els organismes internacionals, seguretat i estabilitat de les plantilles i sous dignes per a tots els docents, des de 0-3 fins a la Universitat. Augment de plantilles, disminució de les hores lectives per poder tenir hores de reunió i intercanvi entre el professorat, disminució del nombre d’alumnes per aula, professorat de reforç i substitucions des del primer dia.

8. Consolidar el català com a llengua vehicular en tot el sistema educatiu.

9. Administració única en tot el sistema educatiu. Cessió de les Escoles Bressol (0-3 anys) de titularitat municipal i subcontractades, a titularitat de la Generalitat. Places públiques i gratuïtes de 0-3 anys per cobrir tota la demanda.

10. Un finançament d’acord amb la importància que té l’educació per a la vida de les persones i la societat, amb un percentatge d’inversió pública, igual, com a mínim, a la mitjana europea.

Així doncs, si volem construir un nou país, necessitem tornar a començar i revertir els principis del nostre sistema educatiu actual: cal una educació igual per a tothom en una sola xarxa pública, de titularitat i gestió pública, gratuïta i de qualitat. Cal retornar la democràcia als centres, i això vol dir revertir la figura de la direcció com a cap de personal i amb poder de decisió per sobre del claustre i del consell escolar. Cal millorar i innovar però sense imposicions ni classificacions. Calen uns pressupostos dignes que facin possible unes condicions de treball per atendre tot l’alumnat, cal que els valors i els coneixements que s’imparteixin a les escoles i instituts, facin possible que els nostres infants i joves, siguin capaços d’entendre el món en el que viuen i tinguin eines per a transformar-lo i millorar-lo. Cal una educació que arribi amb força als més desafavorits i ajudi a pal·liar les desigualtats socials i culturals. Cal, en definitiva, una educació que aposti per un futur just i solidari.

Rosa Canyadell. Llicenciada en Psicologia. Professora. Ex-portaveu d’USTEC·STEs. Membre de la Comissió Promotora de la ILPeducacio. Membre fundador del SIEC (Seminari Ítaca d’Educació Crítica)

La cultura al centre de les nostres vides

La recuperació del control sobre els propis recursos i la capacitat de decidir com gestionar-los està sent la clau de volta de molts moviments i reivindicacions: l’aigua, la llum, l’habitatge, les escoles, els CAPs, els espais comunitaris, etc. Aquesta clau de volta és ja, en si, una transformació cultural; de cultura de vida.

En el cas concret d’un àmbit tan heterogeni i transversal com el de la cultura, parlar de recuperació de la sobirania ens porta a reflexions comunes, però també a la necessitat d’emmarcar-ho amb unes característiques pròpies. Sobretot si entenem per cultura quelcom més ampli que una xarxa d’equipaments, d’indústries, de professionals o de subvencions. La cultura és tot un teixit relacional a través del qual es construeix un relat col·lectiu i les seves representacions simbòliques.

En aquest sentit, per fer efectiva una lluita al voltant dels drets i recursos cal, primer, retornar el paper central que la cultura ha de tenir a les nostres vides. Alhora, no perdre de vista que són les nostres vides les que la defineixen i construeixen. La cultura comença en la manera com es concep la vida en comú, en la transmissió dels valors de la societat que volem construir i dels missatges que volem vius, així com en els canals a través dels quals es volen transmetre i de com volem que siguin tots els processos de reproducció i producció, de treball i de creació artística per assolir la sobirania en un marc de qualitat de vida, de cooperació, de dignitat i d’autonomia.

És urgent, si volem deixar de pensar en la cultura com un espai exclusivament de consum, salvar la distància creada entre la societat mateixa i allò cultural o “el món de la cultura”. Els destinataris de la defensa de la sobirania cultural no són només els que hi tenen una relació professional, artistes o els treballadors de la cultura, sinó la societat en el seu espectre més ampli.

Per parlar més concretament, conflictes que són concebuts com a sectorials afecten tota la ciutadania: temes com la designació de càrrecs, la precarietat laboral en els equipaments públics, el grau de transparència en els concursos públics, l’augment dels pressupostos o fins i tot un de tan transversal com la rebaixa de l’IVA haurien de ser assumits i defensats per cadascuna de nosaltres.

Cal, doncs, un camp fèrtil custodiat per la societat compromesa per tal de fer possible una cultura saludable, basada en la llibertat d’expressió, en la seva capacitat transformadora i en la potenciació de talents. Per això, cal alimentar i donar suport a la vida comunitària i a les iniciatives locals i autònomes, caus de projectes i d’expressions artístiques i culturals, necessàries arreu.

La reivindicació de la sobirania en matèria cultural ha d’implicar, per tant, la defensa del sistema públic de drets (accessibilitat, democratització, transparència…) però també la potenciació de les pràctiques autònomes de caràcter comunitari.

Lluny de corporativismes, calen aliances àmplies per repensar des de les polítiques de subvencions fins a models de governança. Això implica una transversalitat dels sectors implicats en la intervenció pública i una defensa tancada de les pràctiques autònomes. I per això, cal una administració que respecti, que acompanyi i que no lideri. Això es tradueix en què al voltant de les formes de gestió/govern cal que la idea de sobirania cultural derivi en espais on poder exercir efectivament aquesta sobirania. Només d’aquesta forma deixarem de teoritzar o de plantejar futurs abstractes per començar a mostrar alternatives factibles que estan succeint aquí i ara.

Gestió de recursos públics

En l’àmbit de la distribució de recursos públics, cal treballar sobretot per la implicació de la ciutadania i, especialment, dels col·lectius artístics. Perquè això sigui possible, cal aprofundir en la transparència en els òrgans de gestió i en els espais de presa de decisions, així com en els pressupostos. Només des del coneixement i la comprensió aquesta implicació pot ser efectiva i no una mera comparsa.

En qualsevol cas, pensem que el debat al voltant del finançament públic de la cultura s’hauria de situar ivincular amb el paper transversal que volem que aquesta tingui en la societat a la que aspirem i no centrar-se tant en el percentatge que se suposa que per protocol cal assignar-li a cada partida. Per això cal resoldre interrogants de fons com per exemple com reequilibrar el seguit d’espais públics existents, entre els grans “equipaments nacionals” i la rica xarxa de projectes de proximitat.

Finançament privat

Una reflexió que caldrà fer també és al voltant del gran pes que té el finançament privat en cultura. La retirada dels fons públics durant la crisi ha vingut acompanyada per l’entrada de nous patrocinis privats que venien a equilibrar pressupostos, però el cost i el peatge que paguen molts projectes és cada cop més alt i el rebuig que s’està generant davant determinats patrocinis (BBVA, Damm, AirBnB…) demostra que existeix un conflicte obert en aquest front. No val qualsevol política de “retorn social” i cal valorar quin és l’impacte dels patrocinis en els ecosistemes culturals i fins a quin punt el condicionen. Quin paper han de tenir els mecenatges, patrocinis, fundacions privades (cadascun d’ells amb interessos propis més enllà de la filantropia) en un futur escenari cultural

Autonomia

Per últim, pensem que les iniciatives autònomes i locals són la base d’una veritable sobirania cultural i que han d’aprofundir cada cop més en la cerca de recursos propis per escapar de les arbitrarietats del mercat o als canvis de color polític. La coordinació d’aquests pot donar lloc a una potent xarxa que és la garantia d’un univers ric i autònom sobre el qual desplegar iniciatives i projectes culturals plenament sobirans i construïts sobre una base emancipadora. La creació de cooperatives de treball i de consum en l’àmbit cultural, l’enriquiment de la farcida xarxa associativa de barris i pobles, la potenciació de xarxes, de federacions i de coordinadores de segon grau amb veu i projecte propi: tot plegat són accions per fertilitzar espais on poden néixer projectes artístics i on la cultura troba espai per jugar el paper central que reivindiquem sota un conjunt de valors transformadors.