Una República feminista serà una República sense deutecràcia

La crisi del deute ha posat en evidència, més que mai, la naturalesa patriarcal del sistema capitalista. Des del feminisme es repeteix des de l’esclat de la crisi que les dones ja estàvem en crisi abans d’aquest esclat, però resulta evident que els impactes d’aquesta han aprofundit les desigualtats de gènere. Amaia Pérez Orozco, economista feminista, ho resumeix clarament i concisa: “la crisi provoca retallades de les polítiques d’igualtat i incrementa la desigualtat i el deute amb les dones, que sostenen la vida a través dels treballs de cura i no remunerats”. La crisi i els seus impactes no són neutres des d’una perspectiva de gènere.

La prioritat del pagament del deute i els seus interessos, sacralitzada a la Constitució Espanyola des de 2012, es fa clarament en detriment dels drets socials. L’austeritat i les retallades han suposat, sens dubte, un procés de feminització de la pobresa, de precarització de la vida de les dones i d’augment del pes de les tasques de cura i reproducció sobre les dones de les classes populars.

Per poder revertir aquest procés, cal doncs acabar amb el dogma de l’austeritat i les retallades, i per això caldrà abordar la problemàtica del deute. A més, si els impactes de la crisi del deute tenen una clara dimensió de gènere, també la te el camí que triem per sortir d’aquesta crisi.

Si la “sortida” de la crisi és en direcció de reforçar un sistema econòmic basat la rendibilitat, la productivitat, la competitivitat i el creixement econòmic, i no pas en la centralitat de la sostenibilitat de la vida, aquesta “sortida” suposarà un aprofundiment del sistema patriarcal. Si la “sortida” de la crisi és “cega” a les desigualtats de gènere, en realitat estarà aprofundint aquestes desigualtats i perpetuant el patriarcat.

Un escenari de continuïtat, de manteniment del règim del 78 i de les relacions amb l’Estat espanyol, ens condemnen a una situació de perpetuació del sistema econòmic i per tant del patriarcat. Un escenari de ruptura, però, no garanteix la construcció d’una república feminista.

El referèndum de l’1 d’Octubre suposa una oportunitat per poder trencar amb un sistema que condemna les dones a una crisi permanent, però per fer-ho cal anar més enllà i trencar no només amb l’Estat espanyol i el règim del 78, sinó també amb la deutecràcia.

No qüestionar el deute públic, i desenvolupar polítiques de creixement econòmic per generar els recursos econòmics per poder-lo pagar, ens manté lligades, esclaves al sistema, el perpetua i fins i tot l’aprofundeix. És, a més, una proposta inviable, ja que suposa “carregar-nos el planeta) i és impossible sense l’aportació de les dones a l’economia a través del treball no remunerat de cures i reproducció.

Plantejaments aparentment conciliadors com la necessitat de renegociar o refinançar el deute, o aconseguir reduccions i quites, sense abordar-ne la il·legitimitat, permeten en realitat regenerar i reforçar el capitalisme financer. Una “sortida” que permeti reduir el pes del deute, per tornar a posar el comptador a zero (o a un nivell “sostenible”) i permetre que els mercats finances segueixin dictant les polítiques públiques, és una “sortida” que perpetua l’actual relació de forces i, per tant, les desigualtats socials, econòmiques i de gènere.

A les antípodes de seguir mantenint la roda del capitalisme financer, estaria la proposta d’impagament del deute. No pagar per generar una situació de ruptura amb el sistema financer, que permeti donar-li la volta al conflicte capital-vida. Un impagament que ens permeti definir i decidir quin model productiu, financer, monetari, energètic, alimentari, fiscal, laboral o reproductiu necessitem i volem, per així construir un futur desconnectades del domini dels mercats financers.

No pagar el deute per a abordar el conflicte capital-vida i construir aquesta vida digna de ser viscuda, posant la sostenibilitat de la vida i les cures en el centre del sistema econòmic, polític i social, és el que podríem anomenar un “impagament feminista del deute”.

Una futura república que no abordi la ruptura amb el domini dels creditors i mercats financers, no podrà mai posar la vida i les cures al centre. Però fins i tot en l’escenari en el que l’impagament del deute sigui possible, si aquest es produeix simplement per alliberar recursos per reprendre dinàmiques de creixement econòmic insostenible i participació en els mercats globals amb major competitivitat, basada en l’espoli de recursos i l’explotació laboral, així com en l’assumpció dels treballs de cures i reproducció, de forma no remunerada per part de les dones, aquest impagament no serà mai feminista. I la república que en resulti tampoc.

El referèndum de l’1 d’Octubre és un primer pas d’un camí molt llarg fins aconseguir construir la república feminista que volem. Un camí que passa per prendre consciència col·lectiva dels impactes i lligams que suposa la deutecràcia. Un procés en el que són claus les auditories ciutadanes del deute i la gestió pública no només de la Generalitat de Catalunya, sinó també de la resta d’administracions públiques, com els ajuntaments i les empreses públiques que en depenen. Un camí que passa també per construir una altra forma de finançar les polítiques públiques, i per tant, d’un nou model de fiscalitat i de banca pública, així com un nou model productiu i financer. Un camí que passa per afrontar la necessària desobediència amb els creditors de deutes il·legítims, trencant amb ells a través del repudi i l’impagament d’aquests deutes. Un camí que ens porti, en el llarg termini, a acumular les forces suficients al voltant de la proposta de l’impagament feminista del deute. Un camí que ens ajudi a adonar-nos, col·lectivament, que no pot haver-hi sobirania ni vida digna en un sistema sota la dictadura del deute.

Iolanda Fresnillo. 

El nostre horitzó, Països Catalans

Manifest llegit el 13 de setembre a les 4 capitals dels Països Catalans: Barcelona, València, Palma i Perpinyà

El dret a l’autodeterminació dels pobles és el dret que contraposa el poder popular amb al poder dels estats. El dret a l’autodeterminació és recuperar sobiranies, totes i per a totes. I avui, nosaltres reivindiquem una vegades més i, incansablement, el dret a l’autodeterminació dels Països Catalans.

Més que mai, reiterem que el que ens hagués agradat veure és un referèndum pel conjunt del país. No serà així, però continuarem treballant per la construcció nacional completa i per acabar amb la cartografia imposada pel règim del 78.

Perquè el nostre horitzó són els Països Catalans. Uns països catalans lliures de capitalisme i patriarcat, agermanats amb la resta de pobles lliures del món. Perquè els Països Catalans compartim una història comuna, una cultura, una llengua i una manera d’entendre la relació amb el poder. Som I hem sigut sempre Països Catalans.

I construïm els Països Catalans cada vegada que superem els regionalismes. Construïm els Països Catalans sempre que pensem i actuem en clau nacional. Construïm els Països Catalans quan vertebrem les nostres comarques i les diverses lluites -feminista, sindical, ecologista- arreu del territori.

Desgraciadament també compartim i patim, des de fa massa, el maltractament a què ens tenen sotmesos l’Estat Francès i l’Estat espanyol. Compartim i som víctimes de la violència intrínseca del sistema de mercat que s’articula sobre el racisme, el patriarcat i les desigualtats de classe.

També compartim -amb altres pobles del món- el context de crisi. Un context que ens ha estat imposat i que ens ha portat a l’empobriment, a la màxima retallada de drets laborals i socials i a l’empitjorament de les condicions de totes les persones treballadores.

Compartim també unes mateixes lleis, les del govern espanyol i francès. Unes lleis, i unes institucions, ja siguen jutges o policies, que atempten contra els drets civils i contra les nostres llibertats.

Cada dia compartim la perpetuïtat d’un desenvolupament econòmic lligat a la destrucció del nostre territori i cada dia patim reiterades agressions contra la llengua catalana. Unes agressions durissimes allà on hi ha menys consciencia nacional i la llengua es troba més minoritzada, parlem d’allà on manquen mitjans de comunicació en la nostra llengua i on l’escolarització en català és més precària.  No hem de tolerar els atacs al català siguin on siguin.

Per tot això veiem que, de la mateixa forma que el capitalisme patriarcal és incompatible amb la democràcia, el benestar social, l’internacionalisme i la igualtat entre totes les persones, l’estat espanyol i francès són incompatibles amb les llibertats nacionals dels Països Catalans.

Per capgirar aquesta situació compartida arreu dels Països Catalans és imprescindible que exercim el nostre dret a l’autodeterminació. La conquesta del nostre futur passa per guanyar la plena sobirania política i econòmica i per fer respectar els drets de les classes populars.

Aquest dret el podrem exercir a una part del país el proper 1 d’octubre. Per això, des de Palma, Perpinyà, València i Barcelona animem a tot el poble de Catalunya a votar amb un somriure revolucionari i sense por. Amb la dignitat dels que defensem la democràcia i la justícia arreu. Amb la voluntat de construir un nou present de llibertat.

Perquè cada vot afirmatiu serà un acte de llibertat, de dignitat i també de solidaritat amb la resta de catalans i amb la resta de pobles del món que lluiten per ser lliures. Hem obert un camí que ens fa imparables, hem obert un camí que més tard o més d’hora seguirem la resta del país.

Amb amor i solidaritat, i amb la voluntat d’un sol poble, avui cridem que la independència de Catalunya és un pas més cap al nostre projecte socialista i feminista. Un pas més cap al nostre horitzó de llibertat dels Països Catalans.

"La història és nostra i la fan els pobles"

La frase d’Allende ha quedat gravada a desenes de generacions inconformistes d’arreu del món. De persones justes amb anhels democràtics. Com avui es presenta el poble català, decidit a fer el referèndum d’autodeterminació l’1 d’octubre. A convertir-lo en una peça revolucionària, inequívocament transformadora i alliberadora. Enmig de la contrareforma que l’Estat espanyol, les institucions europees i els moviments reaccionaris plantegen en aquest continent que es diu valedor de la democràcia però que fa temps que navega en sentit contrari.

Fills i filles de Brossa i la seva veu: “la gent no se n’adona del poder que té”, els catalans i les catalanes tenim l’oportunitat d’obrir l’escletxa de la democràcia. Volem situar el poder en mans de tots i totes, d’alçar-nos, amb confiança i convenciment, contra un Estat obtús i caspós. Un Estatenclaustrat en les misèries del règim del 78. De nom Guerra i de cognom Bárcenas. D’homes amb corbata i comptes a Suïssa. Només el fet d’alçar-nos ja ens ha de fer somriure, amb fermesa, amb la certesa que SÍ, viure vol dir prendre partit. Que allò que fem aparèixer de baix és quelcom silenciat però extremadament volgut que brolla per no morir mai.

Hem arribat lluny però anirem molt més enllà. El context de retallades viscudes, de corrupcions múltiples, de “trumpejar” la situació amb totes les elits movent-se com voltors l’hem viscut però en coneixem la sortida. Hereus de les revoltes. En plural, sempre. Junts, si volem fer-ho possible. Una espurna que farà caure la baralla de cartes trucades. La dels Gürtel, Palau, Pretòria i les Targetes Black. La que decora les parets d’un règim que hem decidit deixar de sostenir. Autoritari, ferotge i perdut. No permetrem que ens contrin. Mai més. Volem obrir escoles per exercir la democràcia. Per decidir col·lectivament. I que tot plegat sigui un nou inici. Un inici i no pas un final perquè continuarem decidint el camí de les nostres vides. I no pas com a individus deshumanitzats per la maquinària d’aquest sistema que premia aquell que evadeix diners i persegueix aquell que fuig del seu país per la fam i la misèria. No pas com a éssers alienats sostenidors de la desigualtat. Ans el contrari. Persones conscients, d’ànima lliure, esperit col·lectiu i justícia social. El referèndum: com a presa de consciència. Un ara i aquí. Un nosaltres plegats. Un exercici col·lectiu, de determinació i coratge. El primer de molts. El referèndum és existir. És doncs viure amb plenitud. I Sí, viure vol dir prendre partit.

Autodeterminació i sobirania econòmica

Cal tenir clar que la sobirania popular a Catalunya només s’assolirà si hi ha sobirania econòmica, que passa per reduir la dependència comercial i financera amb l’exterior. Crear un model de desenvolupament que ens deslligui d’aquesta dependència i periferització de la nostra economia és un repte difícil que s’hauria d’endegar ja. Aquest pla haurà de basar-se en la reducció del pes dels serveis i l’augment del sectors agrícoles i industrials, en especial de la manufactura. Caldrà que això es faci amb estrictes criteris socials i ambiental.

Per a disposar de graus acceptables de sobirania econòmica Catalunya també haurà de disposar d’eines en l’àmbit fiscal (hisenda pròpia), financer (banca pública), monetari (possibilitat de regular els tipus d’interès) i potser inclús canviari (gestió del tipus de canvi) per poder endegar aquest procés de transformació socioeconòmica que permeti assolir la sobirania productiva i posteriorment reproductiva.

El procés d’autodeterminació de Catalunya és una gran ocasió per obrir el debat sobre el model de desenvolupament, ja que en el marc d’un procés constituent s’obre l’oportunitat de preguntar-nos quin país volem i de poder-lo construir. Per tant s’ha de donar ferm suport al referèndum de l’1 d’octubre que suposa un desafiament i un acte de desobediència al règim post-franquista, que ens encamina cap a tal procés constituent. Tanmateix un hipotètic procés constituent i de secessió té riscos que cal considerar i sovint són absents en els discursos favorables a la independència i l’autodeterminació.

Per a part de l’independentisme la independència no significa necessàriament modificar substancialment el model socioeconòmic. De fet és molt possible que part de l’independentisme actualment al Govern acceptés aprofundir el model neoliberal i augmentar la dependència econòmica com a contrapartida al suport internacional per a l’assoliment de la independència i/o de majors graus d’autonomia política. Podria passar que la dreta catalana cerqués el suport de nacions que demanessin contrapartides que no fossin favorables als interessos de la majoria del poble català. Per tant caldrà analitzar les motivacions dels possibles socis, oposant-nos a l’establiment de noves relacions internacionals de subordinació que ens deixin en una situació pitjor que l’actual, a canvi d’aconseguir els suports en la transició cap a la hipotètica nova república. En aquest sentit s’hauran de rebutjar les relacions financeres que generin deute extern il·legal, il·legítim, odiós i/o insostenible socialment, relacions que limiten o anul·len la sobirania.

En aquest sentit és plausible que pugui haver-hi interessos imperialistes en debilitar els estats-nació per facilitar l’avenç cap a una governança global o continental neoliberal: donar suport a Catalunya podria ser una estratègia de part de les elits internacionals per fomentar aquest procés de debilitament dels estats i en favor d’espais supranacionals. Aquest va ser el cas per exemple de l’ex Iugoslàvia, en la que l’objectiu d’Eslòvenia i Croàcia d’integrar-se a la UE i separar-se de la resta d’estats iugoslaus va portar a la desintegració de la federació que va beneficiar a les potències occidentals, en especial Alemanya. L’origen d’aquell procés va ser la centralització fiscal promoguda per l’FMI en els 80s per assegurar el pagament del deute extern. L’FMI forçà polítiques recentralizadores que atemptaven contra el principi confederal de la constitució de Iugoslàvia del 1974, de manera semblant al que passa a l’Estat a partir del 2011 amb la crisi de deute i l’austeritat imposada per la Troika. Aquesta centralització permeté la creació d’un relat en les regions de major renda de què calia de deixar de subvencionar les regions menys productives que s’havien acomodat amb les transferències interregionals. Cal combatre aquesta estratègia i el seu relat, fent pedagogia sobre la necessitat de la solidaritat interregional i internacional, defensant la redistribució de la riquesa i la cooperació per al desenvolupament entre regions i nacions, evitant així les pulsions nacionalistes i elitistes en el procés.

A més Eslovènia i Cròacia volien amb la seva separació poder integrar-se al nucli de la UE, pensant que serien en poc temps països rics –el que ha resultat no ser veritat-. Ni Eslovènia i Croàcia han aconseguit amb la seva entrada a la UE un model de desenvolupament que els permeti ser sobirans ni convergir econòmicament amb els països més desenvolupats de la UE. Aquesta s’assembla certament a l’estratègia expressada en ocasions per part de Convergència (ara PDeCAT). La pèrdua de mercats domèstics amb la separació respecte de la resta d’estats balcànics va suposar un deteriorament de les balances comercials i dels termes comercials, frenant-ne el desenvolupament i especialitzant-los en les exportacions de baix valor afegit, la qual cosa augmentà la seva dependència respecte els estats del centre de la UE, en especial d’Alemanya. La independència subordinada a la integració dins la UE podria portar a les diferents regions d’Europa que aspiren a ser independents a convertir-se en l’equivalent de radis de roda de bicicleta, sent veïnes entre elles però sense comunicar-se bé ni econòmica ni políticament i comerciant preferentment amb regions més riques del centre d’Europa amb les que estableixin relacions de dependència comercial i d’endeutament. S’ha d’evitar aquesta periferització en les relacions comercials i polítiques que pugui sorgir de la priorització incondicional de l’entrada a la UE. Un projecte emancipador per a Catalunya s’ha d’enfocar a generar sinèrgies polítiques i econòmiques amb altres membres de la perifèria europea i de la riba del mediterrani, evitant oferir un xec en blanc a la UE a canvi de poder integrar-s’hi.

A pesar de les possibles analogies hi ha moltes diferències entre Catalunya i els estats de l’ex-Iugoslàvia. Catalunya és un país capitalista actualment, més desenvolupat i més amunt en la jerarquia de les relacions polítiques internacionals. Les seves elits estan integrades en el capitalisme global, pel que possiblement no hi hagi tants interessos en debilitar-la com amb Iugoslàvia. Per tant també hi hauria la possibilitat de què la separació respecte de l’Estat, si es produís, fos exitosa des del punt de vista de les elits catalanes independentistes. Això podria legitimar la dreta i facilitar que reforcés el seu domini ideològic, polític i econòmic davant d’un hipotètic procés constituent del nou estat català, escenari pel qual també caldria estar preparat creant aliances àmplies dins l’esquerra per assolir majories en aquest context.

Davant dels diversos escenaris que s’obririen amb les seves oportunitats i els seus perills tant si el procés d’autodeterminació acabés amb la separació de Catalunya com si no fos així, les esquerres independentistes i no independentistes haurien d’assumir el compromís de consensuar posicions per als propers temps. Aquestes posicions haurien de garantir una oposició a qualsevol procés que estableixi un nou règim neoliberal a Catalunya que posi en risc el seu futur democràtic i/o la seva sobirania econòmica i política, atrapant-la en relacions de subordinació i dependència tant a nivell estatal (p.e. les actuals relacions amb l’Estat) com internacional (p.e. les esmentades anteriorment). En l’actualitat sembla impossible que les diferents corrents de l’esquerra formin consensos en temes tan nuclears, cosa trista i decebedora. Les defenses d’espais de sobirania política, a Catalunya, a l’Estat o a Europa han d’anar enfocades a augmentar substancialment la capacitat de decisió de les classes populars i treballadores, així com a millorar les seves condicions de vida. Amb aquestes prioritats s’hauria de poder parlar, amb solidaritat i generositat, d’objectius compartits per les esquerres en aquesta transició cap a un nou futur per a Catalunya.

Sergi Cutillas

La banca de la República, eina indispensable de transformació social.

Breu panoràmica: d’on venim i on som en les polítiques bancàries a l’estat i a Europa.

Deu anys després de l’inici de la crisi financera cal que recordem els compromisos que van prendre aquella època banquers, partits del règim i organismes de control. Així veiem i constatem que van fracassar en totes aquelles promeses de “moralitzar” el sistema bancari i garantir la seva funció creditícia. Deu anys més tard, veiem que s’ha fet tot el contrari: a l’estat espanyol s’ha confirmat l’estafa del rescat bancari i s’ha assumit que mai es retornaran els 60.000 milions d’euros, diners públics, que només han servit per continuar afavorint els interessos de banquers i partits del règim o subvencions i promocions d’operacions de concentració bancària, de manera que els grans bancs han adquirit les caixes d’estalvi a molt baix preu, arribant fins i tot a xifres irrisòries com 1€.

A nivell europeu, podem veure també que els esforços desplegats pels diferents bancs centrals, i en especial el Banc Central Europeu, no han servit per iniciar la recuperació de l’economia. De fet, la situació de la banca europea segueix sent precària i no està responent al que hauria de ser el seu principal objectiu: finançar l’economia real. Les iniciatives polítiques empreses des de les instàncies europees només serveixen i serviran perquè la banca continuï gaudint de beneficis extraordinaris, malgrat que els seus marges comercials baixin. Res ha servit per conduir el crèdit a la inversió, ni per minimitzar els impactes socials i democràtics del capitalisme, tal i com els grans defensors de la reforma com a eina de redistribució van preconitzar.

Els darrers anys diferents moviments, activistes i acadèmics han estat denunciant aquestes polítiques, han denunciat que ni s’estava “moralitzant” la banca, ni amb aquest tipus de polítiques era possible. I durant tots aquests anys han fet també propostes per avançar cap a la socialització de la banca. Algunes d’aquestes propostes per prioritzar l’utilitat i necessitat social, prendre decisions de crèdits sostenibles financerament, però no necessàriament de màxim lucre, minimitzar costos socials i mediambientals, entre d’altres.

El mapa de la banca al Principat de Catalunya

Fins a data d’avui, no hem comptat amb una estructura administrativa sobirana que ens permetés regular de forma autònoma el sistema financer del país. Ara, a les portes d’un referèndum que ens ha de portar a la República catalana, tenim l’oportunitat i el deure de parlar d’un sistema financer subjecte al control democràtic de la població i que respongui a les necessitats del país i de les persones. I és que l’àmbit financer és una part central de l’entramat econòmic de qualsevol societat.

Durant tots els anys de crisi sistèmica, la banca ètica i cooperativa ha guanyat desenes de milers de nous i noves sòcies arreu, i ha augmentat la seva participació al mercat del crèdit. Aquesta banca neix amb una lògica de recuperar la funció bàsica que hauria d’haver preservat sempre el sistema financer, canalitzar l’estalvi de les persones i dels beneficis de l’economia no especulativa del territori cap a garantir-ne la (bona) salut del teixit productiu i social.

Però tampoc podem enganyar-nos, aquesta realitat segueix sense ser la vertebradora de l’economia i del sistema financer, i molt probablement n’està molt lluny davant de l’enèssima refundació del capitalisme. A més a més, tots aquests anys, també hem vist i patit, la fallida i transformació de les caixes d’estalvi i d’altres entitats financeres, com ja he comentat anteriorment, que a Catalunya en especial, ha suposat especialment, la desaparició d’un entramat d’entitats financeres que en el seu origen tenien un fort component d’arrelament territorial.

Així, cinc anys després del rescat bancari i una mica més de les reconversions de les caixes d’estalvi, ens hauríem de preguntar si la solució va ser la correcte. I la resposta és senzilla: no. Quan hi havia entitats financeres sustentades per capital públic, es van vendre per quatre rals, en lloc de convertir-les entitats públiques que es convertissin en la banca púbica necessària per ser un actiu en la canalització de l’estalvi i el crèdit, i per convertir-se, també, en un instrument cabdal per al necessari finançament municipal.

La necessària socialització de la banca en la construcció de la República

Els poders econòmics, capitalistes, han demostrat fins ara que eren capaços de cometre delictes i assumir riscs, dels que no han volgut responsabilitzar-se’n, només amb l’objectiu d’augmentar beneficis. Això i l’experiència dels darrers anys, ens mostra que, en la construcció de la República, no podem deixar els bancs en les mans dels poders econòmics privats.

És més, cal tenir en compte que qualsevol país que vulgui tenir un mínim de sobirania real i garantir el seu futur econòmic necessita d’una estructura pública que tingui vocació social i que treballi per transformar d’arrel el model socioproductiu i reproductiu i que posi els recursos a disposició dels interessos del poble. Partint de l’experiència grega, els bancs són un repte essencial per qualsevol projecte de canvi social.

Així que, un dels principals elements a treballar i consolidar en la República és una banca pública que respongui a la funció social de vertebració del territori i de transformació productiva i industrial, amb criteris democràtics i de sostenibilitat social i mediambiental. Una banca pública que pugui treballar amb unes finances ètiques fortes que serveixin també per activar l’estalvi per tal de garantir i dinamitzar l’accés al crèdit de l’economia productiva i cooperativa.

La socialització de la banca és control ciutadà, és a dir, compartir decisions entre dirigents, treballadores i treballadors, clients, associacions, representants electes locals i representants de la banca pública local i nacional. És l’exercici d’un control d’activitats de la banca per part de treballadors i treballadores del sector bancari i la seva participació activa en l’organització del treball. És informar periòdica i públicament de la gestió. És prioritzar un servei de proximitat i de qualitat que trenqui amb les externalitzacions. És cultivar la comunitat i potenciar-la. És facilitar un desenvolupament econòmic social i ecològic.

La socialització de la banca és la creació i impuls d’un servei públic d’estalvi, crèdit i inversions, que convisqui amb un sector bancari cooperatiu i de banca ètica, les finances ètiques, sotmès a les regulacions fonamentals del sector públic, i amb un clar comportament ètic, sostenible financerament però on el lucre no és la seva principal motivació.

En definitiva, un sistema bancari que, tan la banca de titularitat pública com la de titularitat col·lectiva i ètica, tinguin com a base la participació ciutadana, on la formulació col·lectiva dels objectius finals serveixi perquè la banca respongui a criteris de desenvolupament socials clars, i per tant, que les activitats a les que donar suport financer estiguin subjectes a: fixar llocs de treball de qualitat, és a dir, condicions i salaris dignes; ajudar i potenciar processos productius dinamitzadors de la vida econòmica i social de determinats territoris, partint de la riquesa i potencialitats pròpies; desenvolupar una activitat no agressiva amb el territori i l’ecosistema; la propietat democràtica i col·lectiva o municipal.

La necessitat de superar el règim i els pactes del 78 passa, també, per treballar des d’aquí i amb aliances europees i internacionals perquè els mercats financers ja no tinguin la mateixa influència sobre la vida de les persones i sobre les decisions dels governs.

La construcció de la República ha de basar-se en els principis i valors de solidaritat, feminisme, diversitat, defensa dels drets socials i democràcia i el sistema financer com a part central de la vida econòmica d’una societat no pot viure-hi d’esquenes. L’obertura d’un Procés Constituent per posar les bases de la República Catalana ha de servir per aquesta socialització de la banca i la seva integració en els serveis públics, perquè això permetria ampliar, més enllà de les experiències municipals actuals, els projectes i les polítiques de recuperació de sobiranies anant més enllà de la nacional, parlant de sobirania energètica, productiva i reproductiva, alimentària, sanitària, educativa…

Una República social i justa ha de vertebrar-se a través d’un sistema financer ètic i cooperatiu en coordinació amb una banca pública amb una clara vocació social.

Eulàlia Reguant. Article publicat el 20 de juliol de 2017 a Sentit Crític.