Per una República lliure de LGTBI-fòbia

El passat juny vam commemorar els 40 anys de la primera manifestació a Catalunya i a l’Estat Espanyol, per l’alliberament LGTBI, organitzada pel FAGC i celebrada a les rambles de Barcelona un 26 de juny de 1977. Han estat 40 anys de lluita incessant i constant pels drets i llibertats de les persones Trans, lesbianes, bisexuals, intersexuals i gais.

40 anys on ha calgut sortir al carrer per cridar amb totes les nostres forces “llibertat sexual dret al propi cos” ” Estima com vulguis “i molts més crits reivindicant un dret tan bàsic com és poder viure en llibertat les nostres identitats i orientacions sexuals.

No ha estat gens fàcil fer possible que les persones LGTBI poguéssim primer de tot viure sense el parany de la repressió legal, no va ser fins a l’any 1978 que es derogava la part de la llei de perillositat social que considerava delicte l’homosexualitat (i per extensió tota expressió LGTBI) i van haver d’esperar a l’any 1980 per la legalització del FAGC, la primera organització de defensa dels drets i llibertats del col·lectiu LGTBI que aconseguia tenir un marc legal on desenvolupar les seves accions en pro de les nostres llibertats.

Durant tots aquests anys han estat innumerables les batalles i conquestes que han esdevingut per apropar l’alliberament sexual i LGTBI a tots els racons del nostre país. També han estat moltes les agressions i discriminacions a les quals hem hagut de fer front.

Des d’una perspectiva d’alliberament sexual, nacional i de classe vam reivindicar des del primer moment el dret al matrimoni, independentment de la nostra posició contraria al patriarcat i el heterosexisme. Calia tenir els drets per després decidir l’ús que en volien fer.

Ens vam negar a formar part d’un exèrcit masclista amb la campanya d’insubmissió marika, van dir no a l’església catòlica i a les seves homòfobes directrius amb una multitudinària campanya per l’apostasia.

Davant d’un dels més terribles delictes d’odi que hagut al nostre país, l’assassinat de la transsexual Sònia, van presentar la primera acusació popular contra els seus assassins un grup de skins neo nazis, que van acabar a la presó.

 

També vam dignificar la memòria de Sònia posant el seu nom a la glorieta on va ser brutalment assassinada.

Moltes manifestacions i campanyes fins que es va treure l’homosexualitat del llistat de malalties de l’OMS a 1990 -tot i deixar la disfòria de gènere en el llistat.

Hem dignificat sempre la nostra lluita dient no al model únic gai i a la pesseta i euro rosa, construint espais alliberats i oberts a tothom sense haver de pagar cap peatge.

L’any 2005 s’aprovava la llei del matrimoni igualitari, sense dubte una de les més importants conquestes, sobretot per la càrrega d’odi que hi havia per part dels que no volien veure normalitzat un dret tan bàsic com aquest.

També l’any 2006 s’aprovava la primera llei d’identitat de gènere, que tot i les seves insuficiències va suposar un primer pas en el camí per les llibertats i drets del col·lectiu Trans, un col·lectiu especialment estigmatitzat i patologitzat.

L’aprovació el 2 d’octubre de 2014 de la llei 11/2014, l’anomenada llei contra la LGTBI-FÒBIA va suposar un abans i un després a la lluita per la consolidació dels drets LGTBI al nostre país.

Una llei que va comptar des del primer moment de la total complicitat del moviment LGTBI, que va saber fer seva el desenvolupament i “gestió” d’una llei que va néixer per erradicar la xacra de la LGTBI-fòbia.

La llei 11/2014 estableix tots els mecanismes, protocols i accions possibles per fer front a les discriminacions i agressions, que encara avui patim les persones LGTBI a Catalunya.

Gairebé tres anys després de la seva entrada en vigor, la manca de voluntat política dels governs convergents i de Junts x Si han impedit generar una consciència clara i contundent contar el discurs i delicte d’odi envers la LGTBI-fòbia.

No s’ha volgut desenvolupar la part punitiva de la llei que tot i tenir un règim d’infraccions i sancions, aquest no ha estat activat. Tres anys després ens trobem amb l’alarmant mancança del reglament que ha de fer possible de forma efectiva les sancions corresponents davant la brossa LGTBI-fòbica que embruta els nostres pobles i ciutats.

Afirmacions aberrants com les d’un professor de Lleida que diu els seus alumnes que l’homosexualitat és antinatural, discurs del bisbe de Solsona on posa en qüestió la legitimitat de les persones LGTBI, o l’afirmació, banalitzant l’homofòbia, d’una periodista comparant ser català a Espanya amb ser gai al Marroc.
Agressions a joves gais a Berga, Sitges, Barcelona, Castelló d’Empúries. Insults i agressions a dones lesbianes i bi a Badalona i al metro de Barcelona.
Violència i discriminacions contra persones Trans. Amenaces i insults a l’alcalde de Terrassa

Tot aquest glossari d’incidències vers les persones LGTBI no han tingut les sancions corresponents. Aquesta manca d’efectivitat i compromís envers els delictes i discurs d’odi, banalitza la LGTBI-fòbia i genera un imaginari on agredir-nos és gratuït.

L’Observatori Contra l’homofòbia ha registrat més de 260 incidències LGTBI-fòbiques que només han vist una sanció. Absolutament indecent.

Cal doncs construir una República Catalana, on una de les primeres accions sigui fer net a la xacra de la LGTBI-FÒBIA. No podem banalitzar la transfòbia ni frivolitzar l’homofòbia i la bifòbia. Hem de ser ferms i exigir que el nou país que volem i estimem sigui un país amb tolerància zero vers qualsevol expressió d’odi.

Cal doncs més que mai, netejar la brossa d’odi per construir la República Catalana, lliure i neta de LGTBI-FÒBIA.

Eugeni Rodríguez. Activista LGTBI. Membre del Grup de Treball LGTBIQ de la CUP.

Avortament i desobediència civil feminista a la Transició

Les dones que els anys setanta van recollir la bandera del feminisme del llinatge de dones rebels que ens han precedit, tenien clar que viure volia dir prendre partit i comprometre’s. I fruit d’aquest compromís va ser l’experiència que van dur a terme les dones de les classes populars als barris de les nostres viles i ciutats.

Fa 40 anys, amb la declaració de Nacions Unides de 1975 com Any Internacional de la Dona, encara sota la dictadura franquista, es van anar produint diversos moviments de dones. Als barris de ciutats com Madrid i Barcelona i a les seves perifèries obreres aquest moviment, que es va vincular des dels inicis al moviment veïnal, va aconseguir dur l’agenda del feminisme, de forma capil·lar, als barris i pobles del nostre país. I en fer-ho, van construir un espai propi, un feminisme de les classes populars que combinava les demandes de drets, com el dret al propi cos,  amb la reivindicació d’equipaments i serveis als barris que els permetessin donar resposta a les necessitats inherents a la cura. Unes necessitats que elles assumien com a part del rol propi el que els va valdre l’acusació de ser “menys feministes” per part de dones de classes mitjanes i altes que preconitzaven la ruptura radical amb el patriarcat. No obstant, compartir la problemàtica de les dones a peu de carrer els permetia connectar amb milers de dones per les quals l’alliberament passava per poder resoldre aquestes necessitats de primer ordre que les feministes de classe mitjana i alta podien cobrir al mercat privat.

Aquest moviment de dones als barris i pobles estava format per grups de dones i per vocalies. En el primer cas, optaren per un funcionament explícitament autònom, generalment constituïdes en associacions, el que representava superar mil traves burocràtiques i legals i amagar els objectius reals davant  la desconfiança amenaçant dels funcionaris del règim. En el cas de les vocalies de dones, aquestes es crearen com a comissions de dones dins de les associacions veïnals. Les dues categories, grups de dones i vocalies tenien en comú el seu caràcter d’organitzacions territorials i que feien d’aquest el seu marc d’intervenció política.

La guerra i la postguerra van representar una pèrdua de llibertats pel conjunt de la població, però en el cas de les dones el desballestament de tots els drets i la promoció d’un ideal femení de subordinació, castedat  i domesticitat va ser específic i sistemàtic. A mitjans dels anys setanta no existien drets bàsics com el divorci, els anticonceptius eren prohibits  i l’avortament,  l’adulteri o l’amistançament  eren delictes.  Sense cap mena d’educació sexual ni a l’escola ni fora, sense accés als anticonceptius, milers de dones es veien abocades a avortar per a evitar embarassos no desitjats. Els avortaments es duien a  terme en situacions de clandestinitat, sovint sense les mínimes condicions higièniques. Quan hi havia complicacions les dones tenien por d’anar a l’hospital per a no ser descobertes i empresonades.

La lluita per la despenalització de l’adulteri, pel divorci, per una sexualitat lliure que feia bàsics els drets a l’anticoncepció i a l’avortament, va ser majoritàriament assumida i empesa des dels grups de dones i les vocalies. Amb la indispensable complicitat de DAIA (Dones per l’Autoconeixement i l’Anticoncepció – grup format per dones expertes en salut sexual i reproductiva)  a cada barri i poble es duien a terme xerrades informatives i debats sobre sexualitat i anticoncepció. Aquestes xerrades, generalment obertes només a les dones, s’omplien sempre de gom a gom, es publicaven fulletons explicatius sobre anatomia femenina i mitjans anticonceptius. En alguns casos es va anar més enllà, es van dur a terme experiències d’assessorament i atenció directa amb l’obertura d’espais portats per voluntàries, activistes i/o professionals.

Pel moviment feminista la lluita pel dret a l’avortament va representar un revulsiu ideològic que va portar les dones a haver  de confrontar els ideals hegemònics de maternitat i a posar en primer pla el dret al propi cos, el dret al plaer, a una sexualitat lliure, la idea que les dones podien tenir un projecte de vida diferent de la maternitat, o el dret d’adaptar la maternitat per tal que els permetés dur a terme altres projectes. Però al mateix temps va generar contradiccions atès que l’avortament era fruit d’una sexualitat androcèntrica i una agressió al cos de la dona.

Aquesta lluita va representar el desplegament de diverses formes de pressió. Algunes d’elles clàssiques, actes i manifestacions, recollides de signatures… d’altres, com les autoinculpacions (“Jo també he avortat”) eren més innovadores en aquell moment i van suposar un nivell d’implicació personal important, moltes de les dones signants van ser cridades a declarar. Però em vull detenir en una de les formes de desobediència civil més esteses i poc conegudes de la Transició: les permanències per a donar  adreces i indicacions de on anar a avortar que van dur a terme DAIA i les Vocalies de Dones. Cada setmana centenars de dones anaven a Avinyó (si no tenien passaport) o a Londres o Amsterdam per avortar i aquestes dones passaven per Vocalies de Dones dels barris o pobles on es donava informació entorn la preparació i suport específic. Moltes de les vocalies i DAIA rebien de l’ordre de 40 a 60 dones setmanalment. Aquestes permanències que es feien en diversos espais del territori: associacions veïnals, locals dels grups de dones, constituïen un desafiament a la prohibició d’avortar. Quan el 1985 es va aprovar la primera llei de despenalització parcial de l’avortament i el mateix any  el moviment feminista, per tal de denunciar lo restringit d’aquesta llei,  va fer un pas endavant en el desafiament a través de la desobediència civil. A les Jornades Feministes Estatals que es van dur a terme a les Llars Mundet es van practicar dos avortaments i es va fer públic.

L’assistència a les dones, que es prestava en condicions d’il·legalitat de l’avortament, representava una experiència de desobediència que tenia en sí mateixa un valor subversiu. El caràcter profundament polític d’aquesta pràctica es va perdre en la mida que va prevaldre un enfocament dicotòmic que veia les permanències com una pràctica assistencial davant d’una emergència social mentre la lluita política -que exigia la legalització sense restriccions- es duia a terme a través de les formes clàssiques d’incidència política. Aquest menysteniment i una historiografia de caràcter marcadament androcèntric han contribuït a la invisibilitat d’aquesta experiència de lluita del feminisme popular de la Transició.

Eva Fernàndez Lamelas

Feminismes com a brúixola

Davant el present moment polític, i amb un referèndum a tocar que pot iniciar una etapa de procés de ruptura amb l’actual model social, econòmic i polític; nosaltres, les dones, som i serem sempre una peça clau.

Sabem que aquest sistema autonomista no pot comportar l’obtenció del dret a una vida digna per les classes populars i menys per les dones. I la història ens avala. I què en podem esperar d’aquest règim del 78, fill del franquisme i del qual se’n genera tota la seva estructura institucional? Un règim que obeeix els interessos de la banca i les elits? Fa molts anys que veiem com el govern central dicta i els poders autonomistes en són còmplices i partícips de les polítiques de retallades i de privatitzacions. A dia d’avui, tenim unes institucions còmplices de cadascuna de les violències que patim en la nostra quotidianitat, ja sigui al carrer, a la feina o a casa, i fins i tot al llit, ja sigui tant per acció o complicitat com per omissió o immobilisme.

Els mateixos que actualment es troben al govern espanyol són els qui, davant l’aprovació de la llei d’igualtat, que tampoc no assegurava una solució real per millorar la situació de desigualtat i violència que vivim les dones, la va portar a recurs al Tribunal Constitucional. Unes institucions que de la mà dels mitjans de comunicació i els cossos de seguretat, davant la xacra estructural més gran i irreversible de totes les violències que patim; els feminicidis, els assassinats de les dones pel fet de ser dones, callen i ens silencien tractant-los com casos aïllats. I diem que són unes institucions responsables perquè per exemple, a la Comunitat Autònoma de Catalunya, el 60% de les peticions d’ordres de protecció de víctimes de violència masclista són denegades, deixant-les en una situació de desprotecció brutal.

Vivim en una Espanya rància que, de la mà de l’església, ens recorda que el nostre cos sempre ha estat un camp de batalla. Una de les grans expressions d’això va ser l’intent de tirar endavant una contrareforma de l’avortament. Una iniciativa liderada per aquell consell de 13 homes del Partit Popular que volia impedir que les dones poguéssim exercir el dret a decidir sobre el nostre propi cos. Aquest règim catòlic que, de vegades pren forma d’autobús, vol imposar-nos que tot allò que se surt de la seva lògica heteropatriarcal no hi té cabuda.

Fa molt anys que des del carrer denunciem que l’Estat i tota la seva estructura institucional és molt lluny d’estar al servei del benestar de les persones, sinó que són eines segrestades per les elits, els mercats i el sistema financer. Partint d’una societat on el 80% de les qui assumeixen les cures de les persones dependents són les dones, tenim una llei de dependència que és paper mullat quan des de dalt no hi ha una transferència de recursos a les autonomies per poder executar de forma real i universal aquesta llei.

Aquest règim autonòmic funciona a cop de retallades i privatitzacions i la pròpia màfia catalana en sap treure benefici propi del mateix. Ja sabem que les retallades al sistema públic i qualsevol retallada als drets socials és inversament proporcional a la capacitat de caminar cap a l’alliberament de les dones. Perquè tota responsabilitat que se li treu al sistema públic o comunitari, passa a ser responsabilitat de les llars i, per tant, de les dones, que som les que històricament ens hem encarregat dels treballs reproductius i de cures.

Com dèiem, ens trobem a les portes d’un referèndum que és una oportunitat per generar una ruptura amb el règim establert, una oportunitat d’obrir un procés constituent que ens permeti pensar com volem autogovernar-nos com a poble. Una oportunitat perquè totes aquelles persones que sempre hem estat als marges dels espais de poder exercim l’autodeterminació. Una oportunitat, en definitiva, per trencar amb tots els eixos estructurals de desigualtat per raó de gènere, classe, origen, estatus migratori, orientació sexual o diversitat funcional. Un cop més, allò que des dels feminismes fa molt temps que portem reivindicant, pren més sentit que mai. Cal que posem la vida i la seva sostenibilitat al centre. Cal que defensem, com sempre hem fet, amb urpes i dents si cal, allò que les companyes llatinoamericanes tan sàviament anomenen el buen vivir.

Però per fer això sabem que caldrà desbordar els marcs polítics i legals actuals mitjançant la desobediència. Però això les feministes ho portem al nostre ADN. Davant un món i unes lleis que sempre han estat pensades i fetes pels homes, nosaltres hem hagut de desobeir i batallar cadascuna de les nostres conquestes. Som hereves de moltes, moltíssimes dones, lesbianes i trans i ens devem a elles i al llegat de lluita que ens van deixar a la nostra responsabilitat.

Jo, com moltes d’altres, fa molt temps que sé on està el pols de la lluita i el motor de tot canvi. La història ens ensenya moltes coses. Entre elles, que les revolucions no esdevenen als palaus, ni als despatxos ni a les institucions. Jo tinc molt clar amb qui vull anar agafada de la mà ara i sempre. I vull fer-ho amb el feminisme per bandera, com a lluita fonamental, estratègica, inaplaçable i imprescindible. Vull anar de la mà de totes les companyes que sempre hem estat expulsades dels centres de poder, amb les precàries, amb les companyes migrades, amb les que no assumeixen una identitat imposada, a les que estimen com volen, amb totes les que mantenen les lluites als pobles i als barris, als carrers, a la feina, al llit, a les fronteres, als CIES, a les zones rurals i lluny de les grans ciutats. Vull seguir apostant pel municipalisme rupturista com a aposta per democratitzar radicalment, redistribuir la riquesa i el treball i descentralitzar els nuclis de poder jeràrquics.

El referèndum pot ser una oportunitat més per trencar amb el règim patriarcal capitalista i colonial. Una gran passa per exercir el dret a l’autodeterminació que només serà possible si capgirem l’actual model de relacions d’autoritat polítiques, econòmiques i socials.

Dotem de perspectiva feminista aquesta lluita, perquè sense nosaltres, no hi haurà revolució i alliberament possible.

Visca la lluita feminista!

Clara Sànchez. Activista feminista