El dret a l’Habitatge a la República Catalana

Una aproximació a com s’hauria de garantir el dret a l’habitatge a la República Catalana passa per qüestionar les principals formes d’accés a una llar que tenim avui en dia. Si entenem que estem davant d’un possible procés constituent, és important analitzar la situació actual i realitzar plantejaments estructurals, deconstruint la concepció actual d’habitatge-propietat-negoci i caminant cap a habitatge-dret fonamental, mitjançant un sistema residencial majoritàriament públic.

La problemàtica principal en matèria habitacional es podria situar en la dificultat de trobar un sostre assequible i mínimament digne amb els sous actuals. I és que, d’una banda, està el drenatge de les rendes de les classes populars cap als propietaris, ja siguin bancs, SOCIMIs o petits arrendadors. D’altra banda, els desnonaments es multipliquen, fruit d’aquest trasvassament de rendes i de la precarietat dels salaris de la gent treballadora. Aquestes dinàmiques tenen una base fàcilment identificable: la preeminència dels drets patrimonials, que afavoreixen especialment les classes dominants, per sobre dels drets socials, que haurien de permetre una vida digna per a totes les persones. Així, constantment s’anteposa el dret a la propietat privada al dret a un habitatge adequat.

Aquesta jerarquia conté implicacions evidents. En primer lloc, els habitatges deixen de ser un dret humà per passar a ser considerats com a mercaderia. En segon lloc, el negoci que es pugui fer amb els habitatges és decisió individual del propietari, competint en el mercat lliure d’habitatge privat. En definitiva, la concepció de l’habitatge com a bé d’inversió, no només per part dels grans capitals sinó també dels petits propietaris, fomenta l’enriquiment d’aquelles persones que disposen d’habitatges sobrers, és a dir, que no els necessiten per a viure-hi, i l’empobriment de qui no en té.

En un procés constituent, aquesta tendència hauria de revertir-se. Així, progressivament, caldria desvincular el dret a l’habitatge digne de la tinença en propietat, per tal de disminuir l’abast del mercat privat d’habitatges. Això permetria deixar de dependre de l’oferta i la demanda, així com del crèdit i l’endeutament, i evitar processos especulatius associats a la financiarització del sòl i dels habitatges. Un procés similar de desmercantilització hauria de succeir amb el sòl, actualment amb un elevat valor especulatiu que ha donat lloc a nombrosos casos de corrupció per les seves plusvàlues. Una nova constitució hauria de consacrar la no-especulació amb els béns comuns (aigua, terres agrícoles i, per descomptat, el sòl). Per tant, no es podria vendre el sòl públic i s’haurien d’establir mecanismes per a restringir l’especulació amb el sòl privat.

De forma incipient, això ens dóna pistes sobre quin hauria de ser el sistema residencial ideal per a una nova república. Apostar per l’habitatge públic sembla el camí més òbvi. En aquest cas, el parc privat deixaria de tenir el monopoli dels habitatges, tendint cap a països amb parcs públics d’entorn el 20% (Àustria, Regne Unit, Suècia o Holanda). Una major part dels habitatges en mans de l’administració permetria vetllar pel compliment d’estàndards internacionals en matèria de dret a l’habitatge, com ara la dedicació d’un màxim del 30% dels ingressos familiars per a l’habitatge i subministraments bàsics, o disposar d’habitatges públics per a reallotjar en cas de desnonament. L’especulació i expulsió de veïnat i l’augment abusiu de rendes de lloguer es limitarien més fàcilment, ja que l’estat seria el proveïdor d’habitatge majoritari.

Augmentar el parc públic de lloguer és un dels reptes més importants del govern i els ajuntaments avui en dia. Això requeriria, per descomptat, una alteració de l’estructura de la propietat immobiliària a casa nostra i un gran esforç econòmic i de gestió per part de les administracions públiques. En aquest punt, és important no menystenir altres fórmules d’accés a l’habitatge que no passen necessàriament pel mercat, com ara l’habitatge col·lectiu o l’habitatge cooperatiu.

És important també fer una passa enrere i emmarcar el dret a l’habitatge en els espais rurals i urbans, com fa el paradigma del dret a la ciutat. Un habitatge digne i adequat participa d’un entorn sa, amb accés a serveis bàsics i mitjans de transport, espais per a la socialització, la vida comunitària i la cultura. Els habitatges, lluny de ser un element aïllat, han de respondre a criteris de justícia espacial en relació amb on s’ubiquen (centre-perifèria) i de sostenibilitat per a la vida i el medi ambient. D’aquesta manera, els usos que es fan dels habitatges tenen un fort impacte en els barris i els pobles, com s’està veient amb els habitatges d’ús turístic.

El reconeixement constitucional del dret a l’habitatge com a dret fonamental, lligat a la funció social de la propietat privada, amb mecanismes eficaços de supervisió i de defensa, representaria un gran avenç. El reconeixement legal és un element clau, no obstant el compliment de les normes i la seva interpretació garantista juguen un important rol en el compliment dels drets. De fet, la Constitució Espanyola de 1978 ja establia límits a drets patrimonials com ara la propietat (article 33), establint-ne la seva funció social. El mateix Tribunal Constitucional ha afirmat que el dret de propietat comporta també obligacions. Però a la pràctica, el poder judicial no n’ha fet una aplicació que afavorís les persones amb dificultats habitacionals sinó les persones propietàries.

Les normes garantistes han d’anar acompanyades de polítiques públiques valentes i finançament necessari. Mentre el parc públic d’habitatges romangui inferior al 2%, caldrà augmentar els límits al mercat privat i aplicar-los amb fermesa, com ara sancionant els propietaris amb habitatges buits, els qui no tenen cura de les seves propietats i les tenen en mal estat, els qui els posen al mercat amb preus impossibles o coaccionen el veïnat per a que marxi. Només posant fre als abusos del mercat privat es podran esmorteir les dificultats d’accés a un habitatge, perpetuant les injustícies ja mencionades, mentre no avancem cap a una major provisió pública d’habitatges.

Irene Escorihuela, militant de la CUP a Barcelona.